Un món ideal

Es va fer audible en aquell instant suspens quan la inspiració se separa de l’expiració, de sobte. L’arc va planar sobre la corda, gairebé sense tocar-la; a l’altre extrem l’acariciava un dit trèmol que va fer que la nota flotés rodona, brillant i instantània. El nostre silenci ens va sorprendre a tots, normalment immutables, menys a aquell noi xerraire, que ni tan sols se’n va adonar. La nota vibrant i aguda va caure en un arpeig ràpid, vertiginós, i tornà a pujar, com si l’acrobàcia fos la cosa més senzilla, i nosaltres, com serps encantades, sorpreses, normalment immutables, allà, amb l’orella parada, discretament expectants, mirant-nos endins o a ell, els seus gestos coneguts i naturals, previsibles, d’algú avesat a tocar un violí.

En el bri de so es distingeix una melodia que reconeixem, però el rubato enerva, hipnotitza, crea tensió. Per a ell no hi ha compassos; hi ha espai, un temps plàstic, elàstic, i aquell bri de so lliure com si en realitat no es volgués fer notar, com un fiato de la Caballé, subjugant-nos amb qualsevol vudú musical que hauria après al seu país.

La melodia canvia però l’efecte de l’encanteri no. No sé què va passar; sóc massa refinat per deixar-me portar per efectismes musicals, per melodies populars ensucrades, per encantadors de serps! Però el so no venia del violí, de les fustes o de les cordes, sinó dels dits, dels gestos, i d’algun altre indret que no sabria dir.

Total, que vaig agafar la cartera i li vaig donar un euro.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *