Un dia va obrir els ulls

reflecting-moon

Un dia va obrir els ulls. En aquell moment va existir.

No hi havia dia abans, no hi havia memòria, ni tan sols hi havia una causa que justifiqués l’efecte. Era ell i la seva nuesa: l’aigua freda pel coll, les extremitats bellugant-se en un no-res aquàtic, un horitzó oceànic fosc i una claredat circular que vogava a la superfície, poc davant seu.

Va obrir la boca i es va sorprendre amb la seva veu. Va sentir que deia “estic cansat”, però no sabia què volia dir. Va fer un esforç per agafar-se a la claredat flotant i s’espantà en veure que la poca ondulació la desfeia, però els bocins de llum es replegaren de seguida, més endavant. De nou va provar d’agafar-s’hi –les poques forces s’escolaven– però sense èxit, i la veu va repetir “estic cansat”, però encara no sabia què volia dir.

Finalment, exhaust, es va deixar anar. El líquid salat se li va ficar al nas i als pulmons. La boca va emetre un so submarí que ben podia ser un crit, i els ulls, que per primera vegada es van girar amunt, van tenir temps de veure com aquella claredat circular s’havia enlairat i ara vogava, ferma, enmig d’un cel negre amb petites taques de llum desordenades.

Instants després tancava els ulls. En aquell moment va deixar d’existir, i res no permetia saber que alguna vegada hi havia estat. L’Univers no es va immutar i Déu mirava cap a un altre cantó, com de costum.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *