Tabula rasa

Feia mesos que la imatge li arribava en somnis com un record llunyà, tan familiar com desconeguda. Aquella faç que emergia de les aigües fosques com un reflex de lluna, que era la de la seva mare però alhora la d’una estranya, que li creava angoixa i sovint el feia llevar-se marejat, confús i estabornit — aquella faç somrient el cridava i li xiuxiuejava paraules incomprensibles que, tanmateix, a la llum del somni guanyaven sentit: que la seguís, que sóc aquí, que t’estimo… Sons aquosos, maternals, reconfortants. De cop, però, el terra s’obria i ell queia al buit. I era el cor disparat, arrítmic, i de sobte el llit, la foscor, la respiració ofegada, la suor i el mareig.

Il·luminada pobrament pels fanals del carrer, la seva habitació era la caverna de Plató: ombres difuses que amagaven secrets ballaven sinuoses a la foscor seguint aquell doble compàs cardíac que l’ensordia. «Així deu ser la bogeria», es va dir sense adonar-se’n, i es va estranyar de la seva pròpia veu. Es va aixecar, febril, i es va mullar la cara amb aigua freda reproduint el tòpic, el ritual conegut, que tanmateix l’ajudava a foragitar els fantasmes.

Se li va tornar a aparèixer l’endemà, com cada nit. La faç de la seva mare tornava a emergir de les aigües tèrboles com si vingués de l’altra banda d’un mirall, però aquesta vegada no es va sentir cap xiuxiueig, cap so, a part d’un lleuger murmuri aquós que amb prou feines li fregava l’oïda. L’expressió d’aquella mare estranya també havia canviat. La mirada era ferma, tensa, hipnòtica, i el semblant, greu. Aleshores, com si s’hagués encès un interruptor dins seu, ho va entendre: el moment havia arribat. En el fons, sempre ho havia sabut. Calia que s’atansés al reflex de lluna, que travessés la il·lusió de l’Alícia, i que es despertés d’aquell llarg somni dins els somnis que perpetuava una nit sense fi. I abans que ho hagués pensat, va notar com el murmuri aquós que li fregava l’oïda es feia intens, com la carn se li entendria sota el líquid càlid, i com els ulls tancats s’obrien ara immersos en la substància aquosa. Davant seu, un reflex de lluna que amagava una faç, la seva, però no era ell, ja no. Mentre s’enfonsava submergit per canals càlids i viscerals, la ment se li posava en blanc, com una esponja assedegada, immaculada; els ulls se li segellaven, virginals, i no es va adonar del crit de dolor i fatiga que el va acabar d’expulsar.

En aquell moment no tenia com saber-ho, però acabava de néixer.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *