Quan Cel i Terra es toquen

Al principi, Déu va crear Cel i Terra.

Cel i Terra es tocaven, i a la solitud de l’univers es van inventar l’amor. Cel envoltava Terra amb el cos humit, i amb els seus braços plujosos acariciava les planícies assedegades i grises de Terra, acaronava les seves muntanyes voluptuoses i penetrava els seus abismes més recòndits i profunds. Les aigües seminals de Cel eren absorbides per una Terra fèrtil i amantíssima que no va trigar gaire a canviar el gris monocromàtic que duia per tota una paleta de colors vius i vibrants: verds i blaus, grocs i taronges, vermells calorosos i liles enigmàtics. Fruit d’aquest amor, Natura havia nascut.

Quan Déu va tornar i va contemplar el miracle que s’havia esdevingut, va dir: —”Això no té pinta de ser bo… Si Cel i Terra, que mai no han anat a escola, sols i pel seu compte han estat capaços de generar vida vegetal, sense parlar de l’amor i del sexe, una mica més i s’inventen les persones! Menys mal que he vingut a temps, que per poc em quedo sense joguines… Au, va! Cadascun al seu lloc! Tu, cap aquí. Tu, cap allà.”— I els va separar. Impotents, els amants van veure com Déu creava la volta del firmament, una immensa cúpula vítrica que separava Cel amb les seves aigües de Terra i les seves rieres assedegades. Déu veié que allò era bo, els va girar l’esquena i va marxar. En aquell instant, unes ombres fosques i enganxifoses van sorgir de sota dels seus peus, una petita ombra per cada passa que feia. S’enlairaven com ho faria el vapor o el fum i s’aglomeraven en una de sola que s’anava fent gran, molt gran, enorme. Si s’hagués molestat en mirar enrere un moment que fos, si hagués reflexionat una mica més sobre la decisió precipitada de separar Cel i Terra, s’hauria adonat que la seva segona creació, després dels malaurats amants, que havien estat creats alhora, havia estat el Dolor. I aquella mena de bombolla enorme feta d’ombra encara avui segueix creixent, perquè el temps no passa per Déu i sembla que només hagin passat uns minuts d’ençà que els va donar l’esquena i es girà, menant el cos gros, pelut i pesat cap a vés a saber on.

Mentrestant, Cel i Terra han tingut temps d’acostumar-se a aquesta trista vida de separació, a aquest amor de lonh, com en dirien els trobadors. Inepte en temes d’amor, Déu ni tan sols ho sospita. No sap que quan s’estima de veritat no hi ha cabró que s’hi pugui ficar al mig, cap barrera no és infranquejable, res no és impossible. Així, doncs, no ens estranyi que de tant en tant Cel i Terra es trobin, encara que sigui fugaçment. L’última vegada ha estat aquesta tarda, aquí ben a la vora. Que no us hi heu fixat? S’han trobat en algun punt del Montseny i han baixat plegats, per les vessants de la muntanya, pels turons, per les planícies, per sobre de Sant Pere… Probablement hauran arribat a la Mar oberta on hauran barrejat les seves aigües, i allà s’hauran separat, cadascú al cantó de la creació que li ha estat assignat.

Com que la seva trista història m’agrada, he pujat corrents al terrat i els he fet una foto quan passaven, tot i que no els fa justícia. Aquí en deixo testimoni:

pluja

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *