Magnificat

Al principi era la cortina, solemne, i l’esperit de l’Art vogava relliscant la superfície de les aigües mudes. L’Art va dir, “faci’s la veu”, i la veu es creà. L’Art va veure que la veu era bona, i separà el so del silenci.

L’Art va dir “faci’s un terra darrere la cortina, més elevat, i un terra davant la cortina, més baix, i una volta que cobreixi els dos terres”, i va ser així. L’Art va anomenar el terra darrere la cortina “Món Sensible”, i el terra davant la cortina “Món Aparent”. Quan ho havia fet, l’Art es dirigí a la cortina i l’obrí, i digué “que hi hagi un públic en el Món Aparent, que hi hagi un cor en el Món Sensible, i que la veu brolli del cor com aigua pura i penetri el Món aparent”, i va ser així. El cor va entonar un Magnificat de lloança a l’Art creadora, i l’Art el beneí.

Del Món Aparent, amarat per la veu sensible, va emergir una consciència, i l’Art va dir “sigues Déu”. I Déu va ser.

Déu era veu dins la tenebra, planava sobre la veu i bevia la tenebra, i Déu va dir, “que existeixi la llum”, i la llum va existir. Déu veié que la llum era bona, i separà la llum de les tenebres. Déu va donar a la llum el nom de dia, i a les tenebres, el de nit.

Hi hagué un vespre i un matí, i fou el primer dia.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *