…i el setè dia va reposar

I

Feia anys que no es llevava amb el despertador. Se’l sabia de memòria. Les nits eren llargues, només apaivagades per les pastilletes de color rosa que creia anodines, però que tanmateix prenia amb devoció. Al breu període de son sense somnis se seguia l’avantsala de l’espera, immersa en el llarg silenci fosc, pesant, compassat pels quarts que marcava el vell rellotge de corda de la sala d’estar.

«Quan ens fem grans dormim menys i ens cansem més…», sentenciava amb un somriure resignat a l’encarregada d’obrir el súper, acostumada a la visita diària de la senyora Maria. Baixeta i generosa en somriures, era la primera en creuar el llindar de la botiga, reafirmant-se dia rere dia com el peó avançat del col·lectiu de les iaies compraires del barri, i ho feia amb passes curtes però decidides. Coneixia els passadissos, les marques i els preus; coneixia les taques perennes a les rajoles del terra, la fredor que emanava de les neveres i aquell llum fluorescent, que insistia en parpellejar. I, naturalment, coneixia les empleades, el noi que distribuïa apressadament els productes per les prestatgeries (no poques vegades la senyora Maria hi anava discretament al darrere alineant les capses i els flascons) i les iaies que la seguien en segon, tercer i quart llocs d’aquella cursa tàcita. Mai no se’n tornava a casa gaire carregada, que l’edat ja és prou llast, i, a més, no tenia altres boques a alimentar a part de la seva, però cada dia se’n duia la seva bossa, d’on s’entreveien les fulles dels porros, les cebes, les patates, potets variats i, ocasionalment, alguna llaminadura.

Del primer dia que la senyora Maria va trencar la seva rutina només se’n recorda la xicota encarregada d’obrir el súper, qui, per una vegada, en no trobar-se amb la mirada expectant de l’octogenària a l’entrada de l’establiment, no va haver de preocupar-se pel parell de minuts que feia tard. El segon dia, la resta d’empleades va percebre, cadascuna pel seu compte i sense ser-ne del tot conscient, que alguna cosa hi havia canviat, al súper, com si durant la nit algú s’hagués dedicat a canviar les coses de lloc, però no van poder acabar de donar forma a aquesta intuïció, que s’esfumà. El tercer dia, la iaia segona es va adonar que havia arribat la primera, la tercera havia passat a segona i la quarta era ara la tercera. El quart dia, el noi que distribuïa els productes per les prestatgeries es va sorprendre amb el mal efecte que causaven els seus prestatges, amb els pots desalineats, girats, els petits rere els grans… i, com un reflex condicionat i sense raó aparent, li va venir a la memòria la senyora Maria i es va adonar que feia dies que no la veia. El cinquè dia, algú va preguntar en veu alta què se n’havia fet d’aquella iaia que acostumava a ser la primera clienta del dia, cosa que va donar peu a les més variades teories, i el sisè dia, els bombers finalment van trobar el seu cos exànime, encara amb la roba de dormir, estirat al llit. El setè dia va reposar.

II

Les parets fosques semblaven tombar-se amb el pes de la seva pròpia ombra. La petita finestra de la cuina filtrava una llum escassa i esgrogueïda que feia un flac favor als ulls humans. A tot arreu, bosses senceres, plenes de menjar. La nevera, oberta i desendollada, feia les funcions d’un armari més, atapeït amb potets i capsetes molt ben alineades, les grans darrere les petites i els rètols ben visibles mirant cap enfora. La carn, el peix, la fruita i els llegums, feia molt que s’havien fet malbé i eren els culpables de la ferum que inundava tot el pis, que s’havia escolat per les fissures de la porta i que havia d’alertar els veïns. A terra, bosses de menjar caducat, podrit, ofensiu a la vista i a l’olfacte, es recolzaven a altres bosses de menjar en bon estat i per estrenar.

L’autòpsia va revelar la sorprenent causa de la defunció: la senyora Maria havia mort per inanició.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *