Foscor

Va haver de parpellejar unes quantes vegades abans d’acostumar-se a la foscor. La flaira, però, de seguida li va omplir les narius: respiració asfixiada, suor, orina. Va fer un moviment de retenció minúscul i instintiu —els pulmons es negaven a adaptar-se a aquella atmosfera viciada—, però les mans d’acer que el portaven pels braços l’hi van fer entrar. Quan el cop de la porta de fusta i ferro va ressonar darrere seu i la tenebra li va caure al damunt, de sobte es va sentir transportat a casa de l’avi, al celler, quan era poc més que un nen i jugava a fet i amagar amb els cosins. Ja llavors li costava, aquella olor densa i agra de palla humida de les bales amuntagades i de les bigues de fusta corcada que aguantaven una teulada aguda, baixíssima, que aquí i allà ensenyava les dents brutes darrere una pell de molsa fina i vella. Però ell i els cosins hi veien castells i possibilitats immenses, un somni que compartien amb les puces i les rates.

Foragitant el record llunyà, a poc a poc va anar llegint ombres a la foscor, i després formes, i finalment persones. Sembla que algú plorava; ningú no deia res. La calor i la set l’atordien i ennuvolaven el pensament, dominat per la tensió, i per un moment va creure que tot allò era irreal i que els sentits el traïen. I va sentir la veu trencada de la mare envellida precoçment: «Primer el marit, ara el fill…», diria. Tant que li havia plorat i suplicat que no s’hi fiqués, que es guardés les paraules, que busqués feina a la fàbrica –o a les barques, com el cosí–… i que es casés, que es busqués una muller que li rentés les camises… Però ell, que si el socialisme, que si els obrers, que si els drets civils, la llengua, la llibertat d’expressió… A la milícia se sentia un heroi, amb modèstia i prudència, però un heroi, no obstant, com els de les grans revolucions que, amb el pas del temps, es revesteixen de glòria i mite. Aquí, ara, només sentia el cap a punt d’esclatar, el cos adolorit i una boira de confusió que ho enterbolia tot.

El sotrac del tren en iniciar la marxa el va fer tornar al món. Es va adonar que era l’únic ocupant d’aquell vagó de mercaderies brut i fosc que romania dempeus, amb els ulls fixats en un punt invisible més enllà dels cordons de les botes enfangades. Va albirar un espai lliure, s’hi va deixar caure, relliscant l’esquena contra la paret, i va clavar els ulls negres en el negre del sutge de les mans obertes. La ferida li coïa, impregnada de brutícia. Amb un dit va recórrer la línia de la incisió i, a sobre, hi va dibuixar mentalment una altra línia, la de l’horitzó, i aquella taca més fosca era un vaixell, un transatlàntic, a camí de les pampes d’Argentina.

A mesura que el tren deixava enrere l’Atlàntic en direcció a l’Espanya feixista, la seva ànima vogava per sobre de les aigües oceàniques deslligada del cos màrtir, ràpida i lleugera, buscant aquells llocs que tan bé coneixia d’haver-los vist a les postals que en una altra època, en una altra vida, li havien arribat d’Amèrica.

 

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *