El rellotge de K.

[Obrim parèntesis…]

K. era un home solitari, d’aparença més aviat fràgil, però regia la seva vida segons uns principis molt definits i una rutina estricta de la qual mai no defugia. Exemple d’això era la passejada que sempre feia després de dinar. Cada migdia sortia de casa a la mateixa hora i recorria els mateixos carrers de Königsberg, caminant amb un ritme pausat però regular, i la gent, quan el veia, exclamava: «Allà va el professor. D’aquí a uns minuts seran les 15h30». El món, per a K., estava imbuït d’un ordre còsmic al qual la raó s’ocupava de donar sentit. I això era bo. En passar davant de la catedral, com cada dia, s’hi aturava un moment i aprofitava per confirmar que el seu rellotge estigués a l’hora, i sempre ho estava: eren les 15h30.

El que no sabia era que el sagristà de la catedral de Königsberg, que coneixia molt bé el ritual del professor K. i se’n refiava, cada dia fixava l’hora del campanar segons el moment en què veia que l’altre s’hi atansava…

[…tanquem parèntesis.]

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *