El dia en què vaig descobrir el sentit de la vida

busco-el-nord

Fa un parell o tres de matins vaig descobrir el sentit de la vida. Anava cap a la biblioteca del barri i zàs!, ja està, ja el tenia al cap. Em va impactar, com és evident. No és qualsevol dia que trobes la clau d’un d’aquests panys immensos de l’univers, i per això mateix em va fer gràcia! La resposta a La gran pregunta de la humanitat, la que ens ha perseguit al llarg de tota la història humana, la que ha creat els déus i que encara, avui dia, ens treu la son, la que ha conduït els existencialistes als abismes de l’angoixa i també aquella que, quan ben orientada, ens porta a les esferes més elevades de la glòria… La pregunta per antonomàsia… i va i la resposta la trobo jo!… D’haver-ho sabut, m’hauria vestit millor per a l’ocasió.

Això sí, no la revelaré públicament. La vaig explicar a l’Higini i se’n va riure, el molt tontaina! 😉 No va entendre que la simplicitat, l’aparent banalitat de les grans veritats no és un defecte, no ens ha d’alarmar: el que passa és que les grans veritats són senzilles. No necessiten paraules eloqüents per a ser explicades, ni grans raonaments. És com la teoria aquella de la navalla d’Occam…

I bé, he desxifrat l’enigma sobre el sentit de la vida i ja començo a notar-ne els efectes! Aquest matí, per exemple, en comptes de preguntar-me “què m’ha reservat el destí per avui?” m’he preguntat “què em puc fer amb el dia d’avui?”, volent dir, de quina manera el puc aprofitar?, com li donaré sentit?. Tot un estímul per començar el dia, el fet de saber que tens les regnes de la teva vida. Sí, va per aquí la cosa…

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *