Qui sóc? Biografia d’en David Pinheiro

Comencem pel començament:

cropped-David-cafè-millorat.jpgHola!

Em dic David, David Manuel da Silva Mourão Pinheiro, per ser exacte. El meu nom pràcticament em delata: sí, en efecte, sóc portuguès. Tan portuguès com el fado, l’Algarve, les tovalloles, la saudade i el pastel de nata.

Vaig viure bona part de la meva vida en un poblet petit i rural en el bell cor de Portugal, a uns 100 km de Lisboa. Llavors, quan va ser el moment, em vaig llançar amb ganes a estudiar Musicologia i Cant a la capital, on vaig acabar formant part del panorama musical i artístic de la ciutat com a membre del Coro de Câmara de Lisboa i del Coro Gulbenkian. Aquesta és una època que recordo amb molta nostàlgia, amb tendresa i amb… saudade.

L’any 2004 va suposar l’inici d’un nou capítol a la meva vida. Vaig arribar a Barcelona sense ni tan sols conèixer-ne els idiomes, els costums o la història, i estava lluny d’imaginar fins a quin punt la decisió de venir a viure a Catalunya marcaria la meva vida en totes les seves dimensions, però el cert és que noves inquietuds i un nou projecte de futur es van obrir davant meu… no de sobte, però sí sense possibilitat de retorn, i això ens porta al present.

Deu anys han passat sense gairebé adonar-me’n. Després de deu anys immers en el sector de la indústria química i farmacèutica, concretament a l’àmbit dels assajos clínics amb humans, la meva vida transcorre actualment sota la vigilància atenta del sempitern Montseny, serena i en bona companyia. Ara em dedico en exclusiva a la traducció, activitat que em realitza com a persona i com a professional, i les estones lliures les dedico a les meves grans, grans passions, la Kina i la Duna, les meves gossetes, mentre contemplo els seus jocs i com s’empaiten, les seves mostres sempre sorprenents d’intel·ligència i de com de bé adaptats estan els gossos per conviure amb els humans. I, tot sovint, se’m pot veure empaitant-les a elles com un gos més, ben bé com ho faria un pare orgullós dels seus nens.

Kina i Duna
Kina i Duna

A la Kina, la del pèl més clar, la van trobar uns nens mentre ella es passejava tota soleta el dia 8 de març de 2010 a Poblenou (Barcelona). Molts us recordareu d’aquest dia per la nevada que ho va cobrir tot. Ella no devia tenir més d’1 o 2 mesos d’edat i vull pensar que recorria aquells carrers satisfeta i curiosa. Fruit d’una cadena d’esdeveniments insòlita però meravellosa, quan tenia entre 2 i 3 mesos va aterrar a casa nostra i mai més va haver de passejar soleta i desemparada. Quan sigui gran vol ser futbolista, això està clar, i talent no li falta!

La Duna, la més fosqueta, va néixer el dia 13 d’agost de 2012 aquí, al poble, a casa d’una veïna. La vam conèixer a les dues setmanes i la vam adoptar amb només 1 mes. Llavors podíem agafar-la amb una sola mà!, i mireu-la ara… És la petita dels seus 8 germans, molt juganera i bona però també molt tossuda, gràcies, potser, a la seva genètica de mastí. Encara no sabem què voldrà ser quan sigui gran… De fet, jo diria que es resisteix a fer-se gran…

David Pinheiro, març 2014