Diàlegs, de Joan Bastardas (ressenya literària)

Bastardas, Joan (1996): Diàlegs sobre la meravellosa història dels nostres mots. Barcelona: Edicions 62, 181 p. («Llibres a l’abast, 287»)

S’acostuma a dir que una de les tasques més àrdues per a molts escriptors és la de trobar el títol adient a la seva obra. Aquest, però, no sembla que hagi estat el cas per al professor Joan Bastardas, qui, amb l’evocadora designació que ha triat per brindar aquest llibre, avança al lector informació pertinent que li permetrà dibuixar-ne un horitzó d’expectatives adequat. Així, doncs, una mirada detinguda sobre el títol del que és l’objecte d’aquesta ressenya, Diàlegs sobre la meravellosa història dels nostres mots, desvetllarà que l’autor no es proposa simplement discórrer sobre mots, sinó que n’explicarà la “meravellosa” història­, la qual cosa és sens dubte important des del punt de vista de la motivació creativa. L’ús d’aquest adjectiu no deixa de ser una sorpresa, però ja hi arribarem. Un altre adjectiu digne d’esment és el que l’autor tria per a referir-se als mots que conformaran el seu objecte d’estudi: “nostres”. També en parlarem més endavant. Per últim, el mot que funciona com a nucli d’aquest títol i sobre el qual graviten més de dos mil anys de connotacions i referents formals: “Diàlegs”.

Abans d’entrar en qualssevol consideracions caldrà fer, potser, una brevíssima memòria de la trajectòria del professor Joan Bastardas.

Catedràtic de la Universitat de Barcelona, va esdevenir un eminent llatinista i romanista, interessat sobretot en l’estudi del llatí medieval hispànic. La seva activitat de recerca es va centrar, durant un llarg període de la seva vida, en la redacció del Glossarium Mediae Latinitatis Cataloniae (vol. I, 1960-1985), però aquest no n’ha estat l’únic fruit. Va editar el gran codi jurídic català medieval, Usatges de Barcelona (1984), La llengua catalana mil anys enrere (1995), l’obra que ara tenim entre mans, Diàlegs sobre la meravellosa història dels nostres mots (1996, premi Manuel Sanchis Guarner 1996 i premi d’assaig de la Institució de les Lletres Catalanes 1997), i, finalment, el recull d’articles Els camins del mar i altres estudis de llengua i literatura catalana (1998). Ens trobem, per tant, davant d’un home que coneix profusament la tradició literària catalana, però és la seva formació com a llatinista el vehicle que el du a l’estudi i l’interès per l’etimologia.

Reprenent les observacions fetes al començament d’aquest escrit sobre l’elecció de determinats mots per al títol de la present obra i tenint en compte el perfil intel·lectual del professor Joan Bastardas, esdevé obvi que la tria del mot “Diàlegs” no és gens casual. Efectivament, l’autor ens presenta dos personatges, en Joan i en Ramon, que dialoguen, argumenten, sovint arriben a conclusions i, de vegades, no. En tot cas, és ben cert que aquest format literari és el que millor es presta a l’argumentació i a la dialèctica i és impossible no veure-hi la influència –estrictament formal– dels diàlegs de Plató o de Ciceró. Bastardas n’és conscient i, en lloc d’un format típicament acadèmic i auster, es decanta per un format més aviat clàssic en el qual, al llarg de cinc diàlegs (que corresponen als cinc grans capítols de l’obra i que prenen per títol, cadascun d’ells, el nom d’un personatge bíblic: Aharon, Dina, Habacuc, Jonàs i Jonatan), dos personatges es reuneixen amb el propòsit únic de reflexionar sobre la història dels mots catalans. El resultat és un assaig amè però extraordinàriament rigorós i sagaç, divertit però alhora crític, amb un llenguatge planer però incisiu i, sovint, irònic, sobre un dels temes que més l’apassionarien al llarg de la seva vida acadèmica i que el títol d’aquest llibre desvetlla tan clarament: la semàntica històrica lexical.

La tria dels dos personatges dóna peu a dubtes que només l’autor podria resoldre. Hom pensaria que en Joan no és cap altre que el mateix professor Bastardas i que en Ramon seria en realitat un dels molts companys seus de l’entorn acadèmic, però se’n podrien fer d’altres suposicions. No és del tot improbable, per exemple, que Joan i Ramon estiguin inspirats en l’obra de Bernat Metge. En tot cas, de la lectura de Diàlegs sobre la meravellosa història dels nostres mots es desprèn la sensació que la figura de l’autor està, efectivament, present en l’obra, i no només en el personatge de Joan, sinó que es reparteix en parts iguals entre els dos protagonistes. Joan i Ramon funcionen com un binomi perfecte, ambdós posseïdors d’una gran erudició i amor per la llengua, i és probable, per tant, que un sigui l’alter ego de l’altre i, alhora, que els dos siguin la projecció del mateix professor Joan Bastardas. Prenent aquesta suposició com a punt de partida, la qüestió dels dos adjectius inclosos en el títol d’aquesta obra, amb els quals he començat aquest escrit, s’omple de significat i rellevància. Joan Bastardas se’ns presenta com algú que coneix el seu lloc en el món i l’assumeix com a propi, distanciant-se conscienciosament de la postura còmoda però distant del científic, i això ho demostra la forma com s’adreça al seu objecte d’estudi, “la meravellosa història dels nostres mots”, emprant aquests adjectius tan sorprenents en tant que declaradament personals i passionals. Però l’amor que el du a reflexionar sobre els mots i la relació que aquests mantenen amb nosaltres –els “nostres mots”– en cap moment s’ha de confondre amb una actitud militant, tendenciosa o subjugada per un qualsevol ideal que vagi més enllà de l’estrictament lingüístic. L’estudi i l’argumentació del professor Bastardas són en tot moment meticulosos i fonamentats, tal com ho avala el llistat bibliogràfic que inclou al final de l’obra i que tornarem a esmentar més endavant.

El llibre està dividit, com ja s’ha dit, en cinc capítols –cinc diàlegs– anomenats segons cinc personatges bíblics, la història dels quals manté sempre alguna relació temàtica amb el contingut de la conversa. S’ha de dir, també, a títol potser anecdòtic, que aquests noms se succeeixen en ordre alfabètic, tot manifestant el caràcter metòdic i precís de l’autor.

El primer diàleg, dedicat a Aharon, s’anomena El lèxic i l’actitud diversa de les comunitats lingüístiques davant l’home i el món que l’envolta (p. 7-42). En aquest primer diàleg, Bastardas posa en evidència les diferències lèxiques i, sobretot, conceptuals, que emergeixen d’un estudi comparatiu entre llengües i comunitats de parlants. Així, podem trobar-hi, a títol d’exemple, reflexions sobre els mots catalans (però també sobre diverses llengües properes) que designen les diferents parts del dia i com aquests mots no es distribueixen per igual en tot el territori catalanoparlant (p. 10 i següents). Aquest és, però, només un dels molts temes comentats per l’autor, el nombre dels quals és superat només per la seva diversitat.

El segon dels cinc diàlegs pren el nom de Dina, la filla de Jacob, i versa sobre Els canvis i els desplaçaments semàntics en la diferenciació del lèxic romànic (p. 43-74). Assumint com a punt de partida l’estreta relació entre la història d’un poble i la seva llengua –concretament, el seu lèxic–, Bastardas dedica aquest segon diàleg a l’estudi de l’evolució del vocabulari tenint en compte diversos factors que hi van tenir un paper fonamental: l’històric, com en l’exemple que dóna de l’expressió llatina ponere mensam, que es correspon directament amb l’expressió castellana poner la mesa (p. 52); la fragmentació semàntica que pateix el verb llatí collocare (p. 52 i següents), que donaria origen a nous conceptes que no sempre coincideixen entre si; o el desplaçament semàntic provocat per l’elisió d’algun element de la locució o per la mala interpretació d’un mot. En aquest capítol s’explica encara l’origen i l’evolució de mots força comuns a la vida quotidiana, com siguin l’hipocorístic mix (p. 67), per exemple, com a forma de referir-se afectuosament al gat domèstic, el terme castellà amarillo (p. 67) o, fins i tot, el verb que dóna cabuda al sentiment tan característicament català de l’enyor:

[…] ignorare és un mot introduït en terres catalanes amb els primers colons i és en aquestes terres on va experimentar una evolució semàntica relativament fàcil d’explicar: ‘no saber on és algú’ o ‘no tenir notícies d’algú’ > ‘no poder-ne fruir’ > ‘trobar a faltar’, és a dir, ‘enyorar’. És, doncs, un mot llatí profundament arrelat al país ja abans de la nostra era. No sé si m’he sabut explicar. […] (p. 62)

El tercer diàleg raona sobre La història semàntica dels mots (p. 75-101) i està dedicat al personatge bíblic Habacuc. Curiosament, l’inici d’aquest capítol es reserva a una breu –brevíssima– i molt discreta crítica al sistema d’intercanvi de favors que té lloc, en aquest cas concret, a les universitats, i que sembla que hagi esdevingut quelcom d’idosincràtic a les institucions en general (p. 75). Val a dir que, malgrat la distància cronològica que ens separa del moment en què Joan Bastardas la va redactar, aquesta crítica roman perfectament vigent. Aquest és, però, un petit incís que l’autor es permet fer, ja que el tema del diàleg és ben diferent: aquí es ressegueix la forma com els mots viatgen, com s’infiltren en camps semàntics amb els quals, originalment, no tenen relació, com i per què alguns mots passen a integrar el lèxic d’altres llengües, i encara com, de vegades, els mots tornen al seu àmbit original havent adquirit significats bastant diferents.

El quart diàleg se situa en relació directa amb l’anterior. Pren com a títol Més coses sobre la història semàntica dels mots (p. 103-139) i està dedicat al personatge de l’Antic Testament que fou engolit per una balena, Jonàs. S’inicia amb el tema dels arcaismes semàntics en les frases fetes, donant com a exemple l’expressió castellana son marido y mujer (p. 104) i contraposant el terme mujer amb els mots catalans dona i muller. El capítol segueix altres camins per a justificar l’evolució semàntica dels mots, com hi interfereixen d’altres factors i com aquestes transformacions es relacionen amb els comportaments humans, i acaba amb la història “extraordinària” i “excepcional” –paraules textuals del professor Joan Bastardas– de l’adverbi i adjectiu català prou (p. 135).

El tema amb el qual arribem a l’últim dels cinc diàlegs s’anomena, ben a propòsit, Llengua i temperament. La vida i la mort dels mots (p. 141-163). Està dedicat a Jonatan, fill del rei Saül, amb qui moriria a mans dels filisteus. En aquest capítol es postula la viabilitat o inviabilitat d’un estudi sobre la correlació entre un idioma i el tarannà del poble que s’hi veu identificat. Es fa una crida d’atenció al fet que tant el sentiment de menyspreu com un amor cec per la llengua poden dur a incórrer en conclusions etimològiques equivocades, i en Joan afirma:

[…] Creure que és cosa pròpia d’una llengua allò que, ben analitzat, descobrim que obeeix a una tendència general, és un dels riscos que caldrà córrer quan parlem de «llengua i temperament». […] (p. 149)

Aquest és, sens dubte, dels cinc diàlegs que mantenen en Joan i en Ramon, el que presenta una perspectiva sociolingüística més marcada.

El llibre s’acaba poques pàgines després, però no sense oferir, abans, un llistat de referències bibliogràfiques (p. 165-168) que té com a objectiu principal el de facilitar al lector interessat en l’etimologia i la semàntica històrica lexical una aproximació més fàcil a les obres i estudis esmentats de forma incompleta al llarg de l’obra. S’hi segueix un índex alfabètic (p. 169-178) que és, en realitat, un índex remissiu dels 803 mots tractats en aquest –malgrat tot– “petit” assaig, si l’autor d’aquesta ressenya no s’ha equivocat en el seu càlcul.

Em sembla important remarcar el fet que, des del primer capítol i al llarg de tota l’obra, Bastardas no es limita a explicar històries de mots, etimologies d’un ventall immens de paraules, la qual cosa, per si sola, ja seria admirable. A part d’això, s’hi poden trobar autèntiques monografies sobre temes força actuals, ja sigui en l’àmbit lingüístic general com específicament del català. Mitjançant observacions puntuals però regulars, l’autor expressa, per exemple, la seva preocupació per la situació lèxica del català davant del gran poder que hi exerceix el castellà, posa en debat la qüestió del mètode que s’utilitza en el camp de la semàntica històrica, remarca la importància que s’ha d’atribuir a la paraula escrita a l’hora d’investigar l’origen de les paraules, treu damunt la taula la filosofia del llenguatge, la disciplina filològica, i moltes altres qüestions.

Per últim, no puc concloure aquest escrit sense abans afirmar –si les meves paraules fins ara no ho havien deixat clar– l’intens goig que m’ha produït la lectura dels cinc Diàlegs sobre la meravellosa història dels nostres mots, de l’autoria del professor Joan Bastardas. Només lamento que avui dia sigui impossible de trobar aquesta obra als prestatges de les llibreries, ja que es troba exhaurida sense cap previsió de retornar al circuit comercial.

Barcelona, 01 de desembre de 2008

David Pinheiro

Ressenya de la “Introducció” a Els Països Catalans i Espanya: ser o no ser

SOLERVICENS, P. (1988), “Introducció”, a Els Països Catalans i Espanya: ser o no ser. València: E. Climent Editor, p. 13-25.

És pràctica corrent encetar una obra o un capítol amb una citació més o menys afortunada. El capítol introductori que analitzo a la present ressenya no és excepció: l’autor citat és l’eminent historiador i hispanista J. H. Elliott i la citació que se’n fa, de la categoria de les afortunades, lluny de constituir un mer adorn és la síntesi perfecta de la qüestió sobre la qual es reflexiona en aquest apartat; a saber, la realitat plural, permanentment polèmica i sovint mal entesa d’Espanya, en el passat i en el present, i la situació dels Països Catalans en aquest context.

Aquest capítol està format per un bloc únic en què l’autor, el filòleg i professor Josep Solervicens i Bo, introdueix la qüestió que abans he referit i presenta l’objecte de l’estudi que l’ocuparà al llarg del llibre, és a dir, la imatge i les concepcions que els intel·lectuals peninsulars del s. XVI tenien d’Espanya, dels Països Catalans i de la seva realitat lingüística, les quals s’infereixen de les polèmiques –a vegades feroces– elaborades i contestades pels mateixos intel·lectuals.

S’inicia aquest capítol amb una al·lusió als plantejaments de l’humanista català Cristòfor Despuig (s. XVI) entorn de les diferents concepcions que tenen Espanya i els Països Catalans d’aquesta “Pell de Brau” –curiosa metàfora del territori peninsular– en què rauen els fonaments de totes dues entitats nacionals. Aquí s’introdueix la dicotomia, que es repetirà sovint al llarg de l’escrit, de ser de dret en oposició a ser de fet català o espanyol en aquest marc polític. Tot seguit, Solervicens invoca Joan Fuster en lamentar l’absència d’estudis centrats en una història cultural i presenta els objectius que es proposa treballar al llarg dels següents capítols. Aquests objectius, que ja he esmentat a l’inici d’aquesta ressenya, es revesteixen d’especial interès i rellevància en tant que molts conflictes del s. XVI, així com els arguments i les polèmiques que generen, segueixen vigents a l’actualitat. Fet això, i recorrent metafòricament a un camp lèxic teatral, ens presenta l’escenari, els personatges (és a dir, una tria d’intel·lectuals del s. XVI) i el marc teòric en què decorrerà l’acció. Ressona encara en el cap d’aquest lector una afirmació que Solervicens fa en aquest punt, ja sigui pel fort posicionament ideològic que l’autor deixa entreveure, ja sigui per la percepció –sens dubte vinculada a l’ús de formes verbals en temps present– que l’autor, a l’hora d’expressar-la, tant pot tenir en ment el s. XVI com l’actualitat. Diu Solervicens que mentre les conquestes de la Corona d’Aragó es caracteritzen per federar territoris, conjugant imperi i llibertat, Castella es caracteritza per “[…] assimilar sempre els nous territoris conquerits, convertint-los tots en Castella.”

Després d’una digressió en què es fan referències obligades als conflictes politicolingüístics del segle XVI amb puntualitzacions sobre l’estatus de les llengües catalana i castellana, als esdeveniments històrics que dibuixarien l’època, i fent encara una referència al món llegendari utilitzat per refermar posicions ideològiques variades, l’autor arriba al final d’aquest capítol amb una justificació per a l’ús que farà del terme modern “Països Catalans”. Les últimes ratlles, a tall de conclusió, recorden fins a quin punt la crisi nacional engegada en el decurs del s. XVI és encara ben visible en el context sociopolític actual.

Acabada la lectura d’aquesta introducció se suposa que començarà la lectura de la resta de capítols, però si considerem la crispació que es viu entorn de les qüestions nacionals i hi afegim la postura ideològica de l’autor, que fàcilment s’intueix a partir d’un discurs articulat tostemps en clau catalanista, hom es pregunta quin públic girarà la pàgina i seguirà llegint. Val aquesta observació per recordar que, de forma genèrica, els lectors no són receptius a qualssevol veritats: tan sols ho són a les que es corresponen amb els seus horitzons d’expectatives personals. Així, doncs, es dóna per suposat que l’autor compta amb la complicitat d’un lector especialment receptiu a una lectura de la història en clau catalanista i desvinculada d’artificis políticament correctes, però tanmateix cal advertir que aquest fet no implica necessàriament una manca de precisió o de rigor històric.

Pel que fa l’estil, s’agraeix que sigui fluït i elegant, tocant tot sovint un registre proper al literari sense que el gènere ho reclami. Si a això afegim la pervivència de les qüestions tractades i la facilitat de lectura, aquesta obra esdevé adequada a un públic variat i no necessàriament expert que sens dubte disposarà de noves claus per desconstruir un període tan bulliciós a nivell social, polític i ideològic com l’actual.

Barcelona, 08 de març de 2011

David Pinheiro

Cardume, de Rexina Vega (ressenya literària)

cardumeCardume, Rexina Vega ens presenta un retrat de la societat de Vigo a finals de la dècada dels 30. El tema de la guerra civil, tan recorrent a la producció literària gallega dels últims anys, torna, una vegada més, a ser objecte de reflexió. En aquesta obra, però, la guerra civil no se’ns presenta com el cern de l’acció, sinó més aviat com un factor real i ineludible, un marc històric que condiciona el desenvolupament dels personatges i de la narració però que, malgrat això, no és el protagonista de la novel·la.

La lectura de Cardume es fa de la ma d’una nena que recorda moments de la vida dels seus familiars, i ho fa d’una forma no necessàriament organitzada: tal com passa amb els pensaments més profunds i els somnis, la nena atén a una lògica instintiva, aparentment no estructurada, deixant-se dur per les evocacions que li produeixen unes fotos i diversos objectes de família. Així és com es presenta al lector, de forma lenta i deliberadament desordenada, un laberint de personatges que s’entrecreuen i projecten en la ciutat de Vigo la imatge d’una Galícia atlàntica que mira cap a Amèrica, que viu la imposició d’un nou règim i que, malgrat tot, insisteix en lluitar pel desenvolupament d’una comunitat cultural i d’una identitat pròpies.

L’acció principal de la novel·la té lloc durant el primer terç del segle XX i té com a escenari de fons una ciutat de Vigo que és, simultàniament, cosmopolita, industrial i provinciana. En aquest context, Rexina Vega dóna forma i vida a uns personatges que representen totes aquelles persones anònimes que es van veure obligades a reaccionar davant d’una situació tan extrema com és la imposició d’una dictadura militar. Els dos protagonistes de la novel·la encarnen algunes d’aquestes persones: Urbano Moledo, gallegista nacionalista amb ideals d’esquerre i dramaturg de poc talent, seria afusellat després de la guerra civil sense haver pogut estrenar la seva obra més ambiciosa, mentre que Dámaso assumiria el paper de líder de la falange local. Però l’autora no pretén parlar estrictament sobre la guerra, com abans he dit. La seva intenció, més aviat, és reflexionar sobre la memòria i la seva pervivència al llarg de diverses generacions en el si de la família de la nena narradora. En aquest sentit, l’obra dóna a conèixer d’altres personatges que són, també ells, productes de llur època i, com a tal, reaccionen cadascun a la seva manera davant d’els esdeveniments: vet aquí, doncs, la besàvia, l’àvia, la Isolina, així com en Fasito, el dandi de principis dels anys 20, crític d’espectacles i petit empresari viguès que emigrarà als Estats Units on acabarà com a simple treballador en un barri obrer de New Jersey.

Cardume exigeix una lectura dedicada i atenta, sobretot durant la primera part de l’obra, ja que l’abundància de personatges que es mouen a l’hora per aquest entramat –qual banc de peixos o “cardume”, en gallec–, així com les freqüents analepsis i prolepsis que conformen la narrativa, poden dificultar la reconstrucció dels esdeveniments. Això no obstant, el bon gust narratiu de Rexina Vega, el delicat estil que empra en construir la seva trama i la densitat del seu univers ficcional garanteixen que aquesta lectura resultarà en una experiència absolutament gratificant.

___________________________________

Comentari de l’autora:

Grazas, David:

A túa lectura é fina, matizada, algo que botei de menos na recepción no país, chea de fantasmas que nada teñen que ver coa poética que un texto constrúe.

Rexina Vega, 2 maig 2009 a les 23:16

L’Evangeli segons José Saramago (ressenya literària)

o-evangelho-segundo-jesus-cristoFeia anys que arrossegava un deute amb en José Saramago. No tenia perdó que, havent-se merescut un premi Nobel de la Literatura i sent, com jo, portuguès, encara em qüestionés sobre la rellevància de la seva obra. La veritat, però, és que l’última novel·la que vaig llegir seva, Tots els noms, em va decebre bastant… Sembla un macroconte kafkià massa ensucrat que es podria haver explicat de forma molt més breu i encara sortiria guanyant. A més, quan hem llegit uns quants llibres seus ens quedem amb la sensació de retrobar-nos sovint amb els mateixos personatges: li encantava escriure sobre el descobriment de l’amor per part d’un home i d’una dona en un moment ja avançat de la seva vida, i aquesta parella acaba sent una mena de leitmotivde la seva obra. En realitat, sempre he pensat que aquesta parella no era més que un alter-ego de l’autor mateix i la seva dona, la Pilar, a qui tots els llibres estan dedicats —o, si no, almenys la majoria dels que he llegit—, però això no passa d’una teoria casolana meva. Suposava que l’originalitat d’en Saramago raïa en els autèntics laboratoris sociològics que construïa amb la seva ficció, en els quals, per cert, l’ésser humà no acostumava a ensenyar la seva millor cara, malgrat el raig de sol, és a dir, d’humanitat i esperança, que, en algun punt, sempre es deixava entreveure. Era, crec, un pessimista irònic, molt crític amb la societat (imagino una societat europea —occidental, com a molt—, però en cap cas associada a un país en concret i tampoc una societat globalitzada), un intel·lectual que no escrivia simplement per a entretenir, sinó per a pregonar paràboles i plantejar societats alternatives. Però tenia el seu sentit de l’humor, que es feia palès a través de la ironia més que no pas dels tradicionals elements còmics, així com una enorme tendresa que es manifestava en el tal raig de sol que he dit abans. Confesso que vaig arribar a pensar coses pitjors, com que la seva originalitat consistia en expressar-se mitjançant frases quilomètriques formades per una sintaxi massa lliure i una puntuació incongruent. Aquesta era, sens dubte, la seva imatge de marca: la capacitat (o la voluntat) d’expressar-se en un registre molt formal però estructuralment col·loquial, és a dir, ple de marques d’oralitat. Vaja, que deia coses complicades amb frases que semblaven escrites per a ser llegides en veu alta. Així de senzill, així de complicat.

Tot aquest preàmbul per dir que la imatge que tenia d’en Saramago està en ple procés de mutació. La meva mare, que fa menys de dues setmanes era aquí a casa gaudint unes merescudes (i sorprenents!) vacances, va tenir l’amabilitat de portar-me aquell llibre que donaria títol a aquest post si en lloc de “Saramago” hi hagués escrit “Jesucrist”, i que feia tants anys tenia pendent de llegir. Aquell llibre que, també, diguem-ho tot, va generar tanta polèmica i el va catapultar definitivament a la fama: O Evangelho segundo Jesús Cristo. El tinc a mitges, de manera que encara em podria desenganyar, però no ho crec pas. És una obra magnífica, magistral, i estranyament original! Se’m fa incomprensible que a ningú no se li hagi acudit mai d’escriure-la! No deixa de ser l’arquiconeguda història de Jesús, però novel·lada. I això que d’aquesta història se’n van fer oratoris, pel·lícules, pintures…

Parlem, doncs, d’aquesta obra i dels motius que la fan tan especial i polèmica.

Saramago va viure l’ateisme amb la mateixa fe i convicció que els cristians creuen en Crist. A voltes va semblar un predicador, un evangelista de l’ateisme, si aquesta expressió no resultés un pèl contradictòria, però, a ser honest, no crec que aquesta hagi estat mai una voluntat expressa. Saramago era, abans de res —o així em sembla—, un home lliure que predicava la llibertat, però no només la lliberat del cos, d’expressió, de pensament, sinó una llibertat molt més profunda i absoluta. Ser lliure implica fins i tot ser capaç de deslligar-se de les cadenes de la tradició, del que es dóna per suposat, de les expectatives socials, dels tabús; implica rebutjar els dogmes i contrastar l’univers simbòlic en què hom es mou, i implica, també, desconstruir, entendre i qüestionar les convencions sense aquella por tan arrelada, per molt que artificial, de pecar.  Això, en el meu entendre, és el que Saramago s’atreveix a fer en aquesta obra, i utilitzo el verb “atrevir-se” amb tota la intencionalitat, perquè mentre que el comú dels mortals es desfà en vènies davant de la pedra sagrada i se’n va, que els seus ulls seculars no estan fets per a tan santes visions, en José Saramago gosa aixecar la pedra sagrada per veure què s’hi amaga a sota.

Saramago assumeix el patrimoni religiós que ha heretat de la seva cultura, el cristianisme i, en concret, el catolicisme, però no hi participa, ans el veu com una mena de monolit fossilitzat en torn al qual gravita, sense cap altre profit que no sigui el de gravitar, bona part de l’espècie humana. Mentrestant, i encara des de la perspectiva irònica de Saramago, Déu ens guaita des d’allà dalt com un nen que vigila un niu de formigues atrafegades, ignorants d’haver-se convertit en la joguina predilecta d’algú que juga a ser déu. De fet, el Déu d’aquesta obra és un déu que s’equivoca, però que té la gran virtut de saber carregar els seus errors a les espatlles dels homes, que se’ls fan seus sense dubtar i encara El lloen per les seves obres misterioses, mai millor dit. En canvi, mai haurem vist una Maria tan carnal, un Josep amb tanta densitat psicològica, i uns drames bíblics tan vívids i realistes, encara que no segueixin fil per randa l’argument dels evangelis bíblics.

A banda de l’evident crítica al cristianisme, a allò que té d’il·lògic i afectat i que fa caure el més racional dels homes en les més grans contradiccions, aquesta és una novel·la grandiosa que val per ella mateixa. La forma única i, amb tot, tan natural i espontània en què Saramago reescriu la història de Jesús, aquest relat que forma part del repertori popular des de temps tan antics, només és comparable amb la meravella que el mateix Déu va saber esculpir del fang a l’Antic Testament. Saramago ens dóna a conèixer gent real, els seus costums i les vicissituts de la seva època d’una forma mai no vista: culta, franca, humana, crítica, gens afectada i amb fonament històric.

Aquesta és sens dubte l’obra d’una vida, sigui per a qui l’escriu com per a qui la llegeix, i per això mateix s’ha guanyat el lloc humil però orgullós que ocupa a la meva biblioteca, just al costat de Caim, que ja em moro per començar a llegir…

_____________________________

Actualització del dia 4 d’agost.

He acabat la lectura de O Evangelho segundo Jesús Cristo i necessito ratificar públicament la meva apreciació d’aquesta obra i l’admiració renascuda, malgrat que pòstuma, al seu autor. És magnífica, monumental, tota una afirmació de principis… i tot un llançament de guant a l’Església, si aquesta expressió existís. Amb raó aquest Evangeli va ser rebut amb tant “odi beat”…

A les acaballes del llibre, Saramago fa que Déu i Jesús es trobin en una barqueta enmig del mar envoltats per una boira espessa que els garanteix discreció. Un cop aquí, i havent mentrestant arribat un altre personatge sorprenent, mantenen una coversa lúcida i franca on tot es diu, tot s’explica, tot guanya sentit… i on Saramago aprofita per fer la crítica més àcida a l’Església i a les religions en general que he tingut mai el goig de llegir. Amb aquest diàleg, fossin els temps uns altres i la religió en qüestió una altra, Saramago es podria fàcilment haver guanyat la mort en tots els sentits possibles: ja sigui la mort com a escriptor, ja sigui la mort en vida com la que experimenten d’altres que es veuen forçats a l’exili, ja sigui la mort més lamentable de totes, la que s’entén en sentit literal.

Si sou catòlics, aquesta obra probablement us molestarà per provocadora. Si, en canvi, no ho sou, donareu gràcies perquè algú s’ha atrevit a compondre una veritable simfonia literària que explora les dissonàncies com mai no s’ha vist, perquè fer crítica no és difícil, però fer-ho amb aquesta mestria i aquest coneixement de causa, això ja no es veu cada dia…

El rellotge de K.

[Obrim parèntesis…]

K. era un home solitari, d’aparença més aviat fràgil, però regia la seva vida segons uns principis molt definits i una rutina estricta de la qual mai no defugia. Exemple d’això era la passejada que sempre feia després de dinar. Cada migdia sortia de casa a la mateixa hora i recorria els mateixos carrers de Königsberg, caminant amb un ritme pausat però regular, i la gent, quan el veia, exclamava: «Allà va el professor. D’aquí a uns minuts seran les 15h30». El món, per a K., estava imbuït d’un ordre còsmic al qual la raó s’ocupava de donar sentit. I això era bo. En passar davant de la catedral, com cada dia, s’hi aturava un moment i aprofitava per confirmar que el seu rellotge estigués a l’hora, i sempre ho estava: eren les 15h30.

El que no sabia era que el sagristà de la catedral de Königsberg, que coneixia molt bé el ritual del professor K. i se’n refiava, cada dia fixava l’hora del campanar segons el moment en què veia que l’altre s’hi atansava…

[…tanquem parèntesis.]

La Regla d’Or

El jueu Tobit, a punt d’enviar el seu fill Tobies a Ragues de Mèdia a recuperar uns diners que havia dipositat a casa d’un tal Gabael, el crida i li fa una sèrie de recomanacions per tal de preparar-lo per al viatge: que no begui, que no robi, que vigili els manaments i que, en resum, «el que no vulguis per a tu, no ho facis a ningú». Vet aquí la Regla d’Or, la que ho engloba tot i no es deixa res.

A l’Evangeli de Mateu, l’evangelista també en fa referència, però d’una altra manera. Diu «Fes als altres tot allò que voleu que ells us facin; aquest és el resum de la Llei i els Profetes». Efectivament ho és, sempre i quan no sigui interpretat per malpensats. Com Kant, per exemple… I és que, seguint aquest raonament, un sàdic potser no és més que un masoquista que segueix la Regla d’Or. De manera que Kant la va reescriure a l’estil alemany i la va rebatejar com l’Imperatiu Categòric Suprem: «obra només segons aquella màxima que vulguis que, alhora, es converteixi en llei universal». Així, no només en rectifica el problemeta de l’ambigüitat sinó que va més enllà i l’estén a tots els ciutadans que comparteixen una moral comú, siguin o no creients.

Sigui com sigui, aquesta norma ha vingut per quedar-se i és coneguda fins i tot fora de la Bíblia, encara que amb múltiples fórmules:

L’Hinduisme recomana, en el Mahabharata:

«No facis als altres el que no desitgis que et facin a tu […]. En això consisteix el dharma. Observa aquesta norma.»

El Judaisme dicta, en el Talmud babiloni:

«El que és odiós per a tu, no ho facis al teu veí; en això consisteix la Torà; la resta són interpretacions; aprèn-ho.»

El Zoroatrisme diu, en el Dadistan-i-Dinik:

«La naturalesa humana només és bona quan no fa a una altra el que no és bo per a ella mateixa.»

El Budisme postula, en el Dhammapada del Tibet:

«No facis als altres la mena de mal que tu trobaries dolorós.»

El Confucianisme esmenta, a Anacletes, o Converses de Confuci, per Confuci:

«No facis als altres el que no vulguis que et facin a tu.»

L’Islam, a La Sunna, explica en paraules d’El Hadit:

«Ningú de vosaltres serà creient fins que no desitgi per a un altre el mateix que desitja per a ell mateix.»

(Que curiós que l’Islam incorri en la mateixa ambigüitat del Cristianisme, no?…)

El Bahaisme, segons paraules de Bahā’ Allāh a Les Paraules Amagades, mana:

«No atribuïu a cap ànima allò que no us atribuiríeu a vosaltres mateixos, i no digueu el que no feu. Aquest és el meu manament; observeu-lo.»

I, finalment, al Sopranisme (sèrie de televisió Els Sopranos), Tony, Episodi 12:

«Apallissa l’altre amb el mateix respecte amb què voldries que ell t’apallissés a tu, you know what I mean

Bibliografia:

KLEIN, Daniel, CATHCART, Thomas, Plató i un ornitorinc entren en un bar…, La Campana, Barcelona, 2008(4)

Associació Bíblica de Catalunya (Ed.), Bíblia [Bíblia catalana, traducció interconfessional], Barcelona, 2008(12)

No-post

[Obrim parèntesis…]

Sé que fàcilment em sento indignat. No tinc una gran cuirassa, jo, i em sobra empatia. Però de vegades m’agradaria poder explotar en paraules. Explotar, BUM!, literalment. Aclivellar-vos amb bocins d’indignació afilada.

No ho entenc, no ho entenc, no ho entenc… I no us ho sé fer entendre, ho sento. Tant de bo pogués explotar em paraules, fer-vos explotar la ment, sense dolor, només per l’impacte, per la violència, pel trànsit, pel xoc, per la indignació, per la manca de sentit de tot plegat…

[…tanquem parèntesis.]

Un dia va obrir els ulls

reflecting-moon

Un dia va obrir els ulls. En aquell moment va existir.

No hi havia dia abans, no hi havia memòria, ni tan sols hi havia una causa que justifiqués l’efecte. Era ell i la seva nuesa: l’aigua freda pel coll, les extremitats bellugant-se en un no-res aquàtic, un horitzó oceànic fosc i una claredat circular que vogava a la superfície, poc davant seu.

Va obrir la boca i es va sorprendre amb la seva veu. Va sentir que deia “estic cansat”, però no sabia què volia dir. Va fer un esforç per agafar-se a la claredat flotant i s’espantà en veure que la poca ondulació la desfeia, però els bocins de llum es replegaren de seguida, més endavant. De nou va provar d’agafar-s’hi –les poques forces s’escolaven– però sense èxit, i la veu va repetir “estic cansat”, però encara no sabia què volia dir.

Finalment, exhaust, es va deixar anar. El líquid salat se li va ficar al nas i als pulmons. La boca va emetre un so submarí que ben podia ser un crit, i els ulls, que per primera vegada es van girar amunt, van tenir temps de veure com aquella claredat circular s’havia enlairat i ara vogava, ferma, enmig d’un cel negre amb petites taques de llum desordenades.

Instants després tancava els ulls. En aquell moment va deixar d’existir, i res no permetia saber que alguna vegada hi havia estat. L’Univers no es va immutar i Déu mirava cap a un altre cantó, com de costum.

Mutatis mutandis (micropost)

[obrim parèntesis…]

Quan no m’ofega, m’agrada notar l’advent de les grans transformacions: l’aire carregat d’estàtica, el remat de les grans idees, la fricció dels antagonistes…

I, mentrestant, l’olla va fent txup-txup…

[…tanquem parèntesis]

Magnificat

Al principi era la cortina, solemne, i l’esperit de l’Art vogava relliscant la superfície de les aigües mudes. L’Art va dir, “faci’s la veu”, i la veu es creà. L’Art va veure que la veu era bona, i separà el so del silenci.

L’Art va dir “faci’s un terra darrere la cortina, més elevat, i un terra davant la cortina, més baix, i una volta que cobreixi els dos terres”, i va ser així. L’Art va anomenar el terra darrere la cortina “Món Sensible”, i el terra davant la cortina “Món Aparent”. Quan ho havia fet, l’Art es dirigí a la cortina i l’obrí, i digué “que hi hagi un públic en el Món Aparent, que hi hagi un cor en el Món Sensible, i que la veu brolli del cor com aigua pura i penetri el Món aparent”, i va ser així. El cor va entonar un Magnificat de lloança a l’Art creadora, i l’Art el beneí.

Del Món Aparent, amarat per la veu sensible, va emergir una consciència, i l’Art va dir “sigues Déu”. I Déu va ser.

Déu era veu dins la tenebra, planava sobre la veu i bevia la tenebra, i Déu va dir, “que existeixi la llum”, i la llum va existir. Déu veié que la llum era bona, i separà la llum de les tenebres. Déu va donar a la llum el nom de dia, i a les tenebres, el de nit.

Hi hagué un vespre i un matí, i fou el primer dia.